Hola nois i noies! Després de dues setmanes de parada forçosa d'escriptura a causa de l'onada de fred siberià (no voldria pas que us quedéssiu mig criogenitzats davant l'ordinador) torna... El Blog de la Ràbia!

I sí, la veritat és que segurament amb aquest post faré una mica de ràbia i és que aquí les temperatures no han baixat de 18 graus (tinguent sort!), des que vaig posar el peu a Sumatra que la calor no ha parat ni un minut! Però bé, suposo que és el què té això de tenir l'Equador guaitant-te d'aprop!

Vaig arribar fa un parell de setmanes a Sumatra, per cert, per poc no agafo l'avió perquè em vaig despistar escrivint l'anterior post i quan me'n vaig adonar vaig haver de córrer davant la meva porta d'embarcament... Bé, ja sabeu que, dins d'un aeroport, em converteixo en una persona molt burra (més que no pas habitualment).

Però bé, finalment vaig poder arribar a Polònia, sí, així, es diu l'aeroport de Medan, capital de Sumatra amb més de 2.000.000 d'habitants No sé perquè es diu així però prometo investigar-ho (o no!).

A Medan m'hi vaig trobar en Mario, de Ripoll, tal com vaig vaticinar, estava molt moreno, però el més sorprenent de tot és que porta una cabellera ben vistosa! Així doncs els dos ripollosos vam començar a veure una mica la ciutat.

Medan és com un zoo urbà amb tota mena d'animals que no gaudeixen precisament de molta estima dins el nostre món. Rates, escarabats, gallines angunioses passejant-se pel carrer i, per si no fos poc, la majoria de carrers tenen trencades les rajoles de manera que has de jugar a “Saltar o morir” (Nota: Mare, sóc exagerat, no n'hi havia per tant però si no el Blog no té cap mena de gràcia).

Però bé, cal dir que a Medan també hi vaig poder veure una gent extremadament simpàtica, que té una perpètua rialla a la cara i que no para de dir “Hello Mister”. S'ha de dir que la gent és maquíssima i que això encara no m'havia passat, fins a dia d'avui, durant el viatge.

Però bé, lògicament no podia quedar-me perpètuament en aquella aberració urbana i és per això que vaig decidir agafar... “EL PITJOR BUS D'INDONÈSIA”

I és que els busos a Indonèsia es poden dividr en dues classes:

-Bus Turístic: Autobús destartelat i vell que ha estat construït després de 1981 però abans de 1999.
-Bus Local: Andròmina destruïda i vella, bruta i plena de merda. Impossible de determinar la seva edat. La gent hi fuma amb total impunitat.

Com que un servidor havia arribat a Indonèsia feia res, no coneixa encara aquesta classificació i és per això que vaig passar 12 hores en un bus tan horrible i amb tant poc espai que gairebé no vaig poder-hi dormir. El moment estelar va ser quan vaig descobrir que hi havia un lavabo al fons de l'autobús... Vaig intentar fer un joc d'equilibri per poder-hi pixar però era del tot impossible degut a la cura i gran estat de les carreteres sumatrenques.

Però entre tanta tristor, una mica d'alegria! En Mario va marxar a Malàsia perquè volia anar a veure un festival hindú i jo em vaig tornar a trobar sol, però entre tanta foscor, la de l'autobús nocturn, vaig trobar-me la Faulka i en Patrick, dos alegres berlinesos amb qui he compartit els últims 15 dies. Una parella encantadora i divertida, alemanys de cap a peus, no xerren gaire però estan fets de molt bona pasta!

Amb ells dos vam anar fins a Pulau Weh, una illeta a l'extrem més occidental de Sumatra, l'illa és coneguda per ser un paradís per als submarinistes però l'illa té molt més coses.

Crec que puc afirmar que Pulau Weh és, si no un dels llocs més bonics on he estat, potser un dels que m'hi he trobat més a gust (segurament, part de la culpa la devia tenir el magnífic resort amb vistes a una platja paradisíaca on érem), la gent és infinitament agradable, no hi ha gairebé cap turista a l'illa i el menjar és d'allò més bo... La veritat és que sense adonar-me'n m'hi vaig quedar gairebé una setmana, fent-hi de tot, des de submarinisme per parets subaqüàtiques espectaculars fins a footing per l'illa amb un 90% d'humitat!

Però com que tot el que és bo s'acaba, finalment vaig abandonar l'illeta i vaig tornar cap a Medan, aquest cop però amb avió, en un trajecte de 45 minuts, aperitiu, i facturació de 2 maletes, tot això pel mòdic preu de 27 euros!

A l'arribada a Medan, vam posar-nos a un altre autobús local... “Només seran 4 horetes fins al nostre poper destí” vam pensar... Exactament, 4 horetes rodejats per 18 persones a dins d'una furgoneta... Crec que els de dos files més endavant em podien haver fet la pedicura si haguessin volgut!

Però bé, finalment vam arribat a Bukit Lawang, un poble rodejat per la Selva que és la porta d'entrada a un Parc Natural on s'hi poden veure uns cosinets nostres, els orangutans!

Però per veure'ls, primer ens vam haver de preparar per fer una excursió d'un dia per la Selva! Tota una aventura, de fet jo em pensava que el caminet seria senzill però després d'encapçalar, amb 5, la classificació de caigudes del meu grup, vaig poder comprovar que res era fàcil a Sumatra...

Ni tant sols la vida dels orangutans és senzilla... Cada dia es van movent per la selva i han de construir nius on s'hi estan una estona per després deixar-los i tornar a fer un altre niu... És poc pràctic, és com una mena de vida nòmada animal bastant particular...

Sigui com sigui s'ha de reconèixer que els orangutans són una passada, sobretot quan veus que reaccionen a coses que fas amb una rialla i miran-te fixament... Realment semblen que comprenguin més del que ens imaginem!

Però bé, més enllà de veure orangutans, micos i llangardaixos gegants d'un metre i mig, a Bukit Lawang no hi havia massa cosa més a fer, o sigui que ja ens vam preparar pel nostre proper destí, el Llac Toba, un llac volcànic situat a uns 1.500 metres d'alçada on al mig hi ha una illa que és d'allò més particular: Per començar la gent és cristina, es veu que un holandès il·luminat els va anar a cristianitzar ara no sé quants anys fa. També és força curiós veure el tipus de cases que tenen, amb la teulada ben punxeguda i feta de palla o ferralla...

És un lloc d'estiueig pels indonesis però no hi ha massa turisme occidental. La gent continua essent molt amable i no para de demanar-nos que ens tirem fotos amb ells... Començo a entrendre molts jugadors de futbol quan fan cara de pocs amics quan algú els hi demana una fotografia! Malgrat tot, ahir vaig jugar una partidet de futbol amb uns nens de l'illa i ja vaig poder constatar que les meves habilitats futbolístiques continuen sota mínims...

I bé, de moment, això és tot el què us puc explicar de Sumatra, demà agafo un avió per anar fins a Java, des d'on ja agafaré un ferry fins a Bali, bressol del turisme anglès i sobretot australià, un lloc on espero quedar-m'hi ben poc! Però bé, això ja us ho explicaré a la propera edició de “El Blog de la Ràbia”.

Cuideu-vos molt, malgrat passar-m'ho d'allò més bé, us trobo a faltar amics i amigues!