Hola amics i amigues! Sota aquest títol tan críptic s'amaga un post que pretén ser un petit homenatge a l'original Blog de la Ràbia, on cada dues línies hi havia una divertida paraulota (les paraulotes sempres són divertides), o alguna cosa amb què cagar-me! O sigui que, si hi ha menors d'edat o us carda mandra escoltar bestieses no cal que contineu perquè n'hi haurà forces!

Molt bé, després d'un putu vol on gairebé moro 45 vegades i on vaig veure 14 tempestes elèctriques saludant-me d'aprop, arribo a Manila a dos quarts de sis del matí. I què és el primer que em passa? Doncs que em trobo amb el taxista més datpelcul de tot el Sudest asiàtic. L'idiota es pensava que em faria creure que tenia el taxímetre espatllat o sigui que quan ja tenia les dues cames a punt per saltar en marxa del taxi el tiu es va ressignar i em va deixar a Manila amb el taxímetre posat (són la polla els taxis de Manila, pots estar-te més de 30 minuts al taxi i no pagaràs més de 2 euros).

Val, Manila és un trunyo, però ja hi arribarem, el primer que faig és passar-me dues hores en un McDonald's davant l'embaixada de Birmània esperant que obrin per obtenir el visat (per cert, arribo a Birmània el dia després de les eleccions de l'abril. Espero que els resultats de les eleccions tardin un mes a proclamar-se o ja em veig fent de corresponsal del TN).

Com que Manila és un trunyo (però ja hi arribarem), me'n vaig pitant a buscar un bus que em porto fins a un lloc on he d'agafar un ferry per anar a Puerto Galera, un lloc on es veu que és increïble fer submarinisme. Molt bé, em foto a dins el bus i m'hi trobo venedors d'aigua, de sucs, de merdes fetes amb cacauets (per cert, alèrgics als cacauets, MAI aneu al Sudest Asiàtic sinó voleu morir), però també n'hi ha d'Hamburgueses, de Pizzes, del putu DUNKIN DONUTS vestits amb uniforme!!!! Val, crec que Filipines molarà, sí, només per això, què passa?

Molt bé, arribo a Puerto Galera després d'un viatge amb el bonic mitjà de transport Filipino, les Bangkes, unes pasteres força cutres i no massa ràpides que farien estremir a qualsevol immigrant il·legal!

Que bonic que és Puerto Galera, té una platgeta molt bonica, unes cases precioses i... hòstia, que carden totes aquestes putes per tot arreu? Ah, merda, que no ho havia llegit a la guia i que això és un dels prostíbuls més grans de tot Filipines!

Val, no exagero! Des del tiu més cràpula fins a la dona de 60 anys, mestressa de la meva pensió TOTHOM et demana si vols cardar-te una filipina. El poble està ple d'homes de 60-70 anys de tot el món agafats de la mà de les seves “nòvies filipines” a les que solen tractar com el cul.

Només dir que en un Súper vaig sentir un ianki cridant “Vull l'arròs més bo que tingueu per la meva gosseta” (no crec que portés cap fox terrier d'Estats Units) i que un altre dia, parlant amb un tiu de Nevada li vaig comentar que en l'anterior viatge havia fet nit en un poble al costat del Death Valley, molt content i cofoi em va comentar que era el propietari del prostíbul d'aquell poble.

A Puerto Galera hi vaig conèixer un francès, l'Ernest, un tiu molt trempat que fa 3 anys que viatja i que va fent petits negocis al voltant del món mentre viatja, de fet el vaig conèixer portant una caixa gegant de cartró plena de tabac que enviava a França, (el paquet de Marlboro costa 50 cèntims a les Filipines). Amb ell vaig passar-hi una setmana i entre altres coses ens vam acostar fins a un estadi... de lluites de galls! La veritat és que els filipins estan bojos per les baralles de galls i al moment en què es posen a apostar i a cridar sembla talment com si estiguessin a punt de matar-se entre ells! També és bastant inquietant l'estat en què queden els galls guanyadors... A fora de l'estadi hi ha un veterinari que els hi va cosint totes les ferides...

Per sort Puerto Galera és de puta mare per poder fer submarinsime, vaig fer 3 o 4 immersions i hi ha un futimer de coralls i peixos. A més a més l'illa de Mindoro (on hi ha Puerto Galera) és collonuda amb cascades i moltes platges (i sense cap putu caixer automàtic, de fet em vaig quedar sense diners i sort que em va finançar el francès que si no ja em veia ballant en un prostíbul!).

Però bé, els dies a Puerto Galera es van acabar per sort, i la meva estimada i preciosa nòvia Berta (que està llegint això i que per tant omplo de floretes) va arribar a les Filipines i quina trobada senyors! Jo amb la pitjor ressaca del que portem de viatge (la Red Horse és una cervesa que val 45 cèntims d'euro al Bar i té 6.9 graus), i ella a 38 de febre perquè a l'aeroport de Pequin hi cardava un fred de déu... O sigui que oblideu-vos de trobades romàntiques i penseu en dues persones descomposades físicament!

Val, següent capítol, sé que l'estàveu esperant, però serà curt: Manila és un trunyo, ple de gent que t'intenta robar (hi va haver un nen que em va fotre la mà dins la butxaca i va rebre un xut de “Butanito” Guixo), tothom és molt pesat i quan no t'ofereixen noies et venen gays gigolòs i coses per l'estil. O sigui que no hi ha massa res a veure o sigui que fins aquí el paràgraf.

Com que la Berta estava una mica malalta i constipada i estàvem a un país tropical, vam decidir anar fins a la zona més freda de Filipines, concretament a les terrasses d'arròs de Banaue, un paisatge acollonant i espectacular que no vam poder veure fins al tercer dia perquè hi havia un munt de boira i plovia que t'hi cagues (i sí, és temporada seca ara!!!!). A més a més quan vegeu les fotografies observareu que tampoc sembla res de l'altre món, però de veritat que és una passada!

Molt bé, després de les terrasses d'arròs del nord vam anar fins a l'illa de Palawan, concretament al poblet de El Nido, un bonic lloc on hi ha constants talls d'electricitat i on hi ha una colònia de terribles mosquits diminuts que em van deixar la cama feta un cromo!

El Nido és un lloc preciós rodejat per un arxipèlag d'illes i penyasagats que recorden molt a Tailàndia però sense centenars de milers de xinesos. De fet és el lloc més turístic on hem estat fins ara i, malgrat tot, no hi havia gairebé ningú! És per això que vam llogar una barqueta privada amb la Berta per 50 euros perquè ens portés a llocs sense massa gent! Seria el nostre dia romàntic! Però lògicament, com que sóc un putu gafe, el dia anterior vaig decidir fotra'm una llagosta que fotia molt bona pinta i que em va costar uns 3 euros i un mal de panxa i estat de destrucció total durant tot el dia següent. No exagero si us dic que vaig dormir més de 6 hores a les diferents platges on ens van portar. Menció especial pel sopar mirant la posta de sol en una platja de postal... La Berta es va fotre 3 peixos, una amanida, una albergínia i jo dues cullarades d'arròs i un tallet de pollastre... Gran moment quan el Filipí que ens portava en vaixell li va demanar a la Berta si li havia proposat matrimoni!!!!

Total que al final vam marxar de El Nido i vam anar fins as l'illa de Bohol, una estupenda illa plena de Grans Magatzems on la Berta es va comprar dues sandàlies per 1'20 euros (m'imagino que el plàstic deurà ser corrosssiu i acabarà essent peu plana o sense peu), i també plena de Taiziers, que són els monos més petits del món, del tamany del palmell de la mà i que són extremadament lletjos, tal com podreu veure a les fotografies. A més a més de la cara de “Mi amigo mac” que tenen, s'ha d'afegir que les bestioles poden girar el cap gairebé 360 graus... En fi, unes adorables criatures.

A Bohol també hi ha les Chocolate Hills, unes muntanyes “que són com les que dibuixen els nens” en paraules de la Berta, n'hi ha més de 1.000, de muntanyes i de Coreans tirant fotografies, així doncs els hi demanem a uns que ens tirin una fotografia i acabem fent postures típiques de Coreans de les quals no n'estic gens orgullós però que, com que no tinc sentit del ridícul podeu veure a les fotografies.

I ja per acabar, arribem a l'illa de Squijor, que té nom de personatge dolent de la Marvel però que en realitat és una illa de puta mare (perdó, feia algunes línies que no seguia amb la mitjana de paraulotes), que em va fer recordar molt a Pulau Weh a Sumatra i on he decidit que m'hi quedaré a viure quan finalment una bomba de putronio destrueixi tot Europa excepte Ripoll i Barcelona! (la Berta diu que La Garriga tampoc explotarà, però jo crec que sí).

Au, i ja he quedat a gust, hòstia això del vell esperit de El Blog de la Ràbia d'escupir paraules sense massa solta ni volta em torna a agradar, ves que a a partir d'ara els posts no siguin així!!!!

Per cert, en el següent capítol de “El Blog de la Ràbia” explicaré la sensació que es té quan s'escolta l'himne de Filipines a una butaca de cinema just abans de començar una pel·lícula, el sentiment de bogeria col·lectiva quan les caixeres es posen a resar al supermercat durant mig minut cada 4 hores , cada 4 hores o, el plat estrella del següent post: Com ho va fer la Berta per trencar-se el peu??? Portava les sandàlies corrossives? (per cert, que consti que lo de quedar-se sense peu ho vaig escriure abans que se'l trenqués!) S'accepten apostes!